La peça d’avui la dedico al meu pare, al cel sigui, a la meva mare, que actualment és a casa seva i no se’n mou gaire, i als meus germans i tota la família.
Quan a casa van arribar els primers discos de jazz de la mà del meu germà gran, no tothom hi estava preparat. El nostre pare, després de llargues jornades laborals, passava bona part del seu temps lliure tocant i escoltant música clàssica, i trobava que el jazz el posava nerviós. A vegades, si no l’apagàvem, hi havia mal humor i discussions. Pocs anys després, quan vaig saber tocar jazz mínimament i vaig atrevir-me a fer-ho en públic i la gent m’aplaudia, a ell també li va començar a agradar, i finalment va acabar esdevenint un dels meus fans principals. El convenciment, l’expansivitat i la solemnitat amb què s’expressava, contrastaven amb la discreció de la meva mare. Ella no ho tenia fàcil per venir als meus concerts, i si ho feia, podia passar relativament desapercebuda. Potser per això, alguns la coneixeu poc, o no l’heu vista. Doncs el que ara us vull dir és que, si la veieu, podeu recordar-li de part meva el que li vaig dir fa poc amb el cor a la mà: «Em sap greu que el pare, volent evitar que ens tornéssim tous i mimats, et prohibís de fer-nos moixaines, magarrufes, jocs de falda i abraçades, però igualment he rebut de tu tota l’estimació que ens tenies i ens tens, i he tingut aquest privilegi de que ens hagis estimat autènticament, encara que hi hagi hagut poques abraçades.» Si en teniu ganes i ella també, li podeu fer de part meva i de part vostra una abraçada que sigui una continuació de la que li vaig fer aleshores, sense barreres i amb tot l’afecte i agraïment. I, tot imaginant aquestes escenes o tot recordant-les, també podem escoltar o tocar una música càlida i amorosa, com ara «Si tu vois ma mère» del Sidney Bechet, i deixar que el cor es desperti, vibri i s’expressi lliurement tal com li surti.
Oriol Romaní
Dades de gravació 52/1/18 París - Bechet, Sidney ss; Luter, Claude cl; Longnon, Guy tp; Zacharias, Bernard tb; Azzi, Christian p; Bianchini, Roland b; Galepides, "Moustache" d.
La peça comença amb una exposició col·lectiva del tema. Bechet agafa les rendes al saxo soprano amb una calidesa i expressivitat extraordinàries. Després hi ha unes rèpliques i contrarèpliques entre Bechet i Guy Longnon a la trompeta primer i després amb Claude Luter al clarinet, per acabar en un curt ensemble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada