Quan feia força temps que escrivia un comentari a cada «peça del dia de jazz clàssic» i l’enviava al Xavier Valls i a la meva companya, en Xavier em va oferir d’escollir jo alguna peça i presentar-la en aquest blog. Li vaig dir que gràcies, i que preferia rebre cada dia la seva, com un regal sorpresa. Al cap d’un temps va oferir-m’ho de nou, i vaig tornar a dir que no. A la tercera vegada -com passa en els contes- li vaig dir que sí. Vaig demanar-li si podia dedicar dues peces a col·legues i mestres per a mi entranyables, i li va semblar molt bé. Aquella mateixa nit, quan era a punt d’adormir-me, se’m va acudir que seria bonic poder dedicar peces a altres persones estimades, i van anar desfilant davant meu diverses persones i algunes músiques. L’endemà al matí vaig atrevir-me a demanar al Xavier si podria escollir i comentar la peça del dia durant vuit dies, i ell hi va estar d’acord. Me’n vaig alegrar molt, i també vaig pensar que potser ell havia pensat allò que diuen de que dónes un dit, i et prenen tota la mà i el braç sencer... Sigui com sigui, avui hem arribat al vuitè dia de la meva participació en aquest espai. Moltes gràcies, Xavier, per la teva acollida generosa! I demà al matí, si Déu vol, ja veurem quin serà el regal sorpresa que ens arribarà a través de la teva peça del dia.
D’adolescent, quan el virus del jazz m’havia entrat a dins amb força, el contacte amb el disc d’espirituals negres «Louis and the Good Book» va contribuir a que la meva afecció esdevingués una condició pràcticament irreversible. La peça que avui us proposo és una de les meves preferides d’aquell disc.
En aquesta cançó, algú explica la conversa que té amb el carro i amb els àngels que el duran cap a casa, i els demana que ho facin amb un gronxament suau. Assaborint i recordant la manera com ho diuen l’Armstrong amb la veu i la trompeta, i els músics i el cor d’àngels que l’acompanyen, m’han anat venint, gronxant-se suaument, diverses imatges de què pot representar aquest anar cap a casa. Casa meva és l’espai on reposo i em recupero...
Casa meva, és la meva estimada... Casa meva és el meu país -com vaig descobrir després de viure dos anys a l’estranger... Casa meva és la terra que ens sosté i que m’agradaria que cuidéssim amb agraïment i veneració... Casa meva és el lloc més profund del meu cor, on neixen els meus desigs més genuïns, i on l’Esperit em parla i m’escolta... Casa meva i casa nostra és la felicitat que tots busquem i que cadascú va buscant a la seva manera...
Per als esclaus del sud dels Estats Units, la felicitat podia ser l’escapar-se cap al nord en un carro que no fes soroll, i esdevenir lliures. Per a molta gent, la felicitat pot ser l’alliberar-nos de tot allò que frena el nostre impuls infinit d’estimar, i així poder viure en la plenitud de l’estimació, quan serem a casa, i ja ara mateix tot fent camí cap a casa -perquè aquest camí també deu ser casa nostra. Per a mi, avui, anar cap a casa també vol dir tornar a fer concerts en viu juntament amb els companys i amb el públic, i convidar la música a que gronxi i animi tothom amorosament, amb l’alegria, la tendresa, la llum, la suavitat i la força que cadascú necessiti.
Deixant-me gronxar per la calidesa i el somriure amb què Louis Armstrong i els seus músics ens connecten amb aquestes coses, amb aquest "Swing low, sweet chariot" desitjo a tothom el millor viatge, cadascú cap al seu millor destí.
Oriol Romaní
Dades de gravació 58/2/7 - Armstrong, Louis tp voc; Young, Trummy tb; d'Amico, Hank cl; Kile, Billy p; Braksdale, Everett g; Herbert, Mort b; Deems, Barret d, Tagg, Nickie org; Sy Oliver Choir voc.
La peça és un espiritual amb un ritme lent, però magnífic, que dona perectament la idea de gronxament. És un lluïment de Louis a la trompeta i cantant amb una gran humanitat i senzillesa, molt ben sostingut pel cor i la resta del grup.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada