Bona diada de sant Joan!
Com que això del confinament ja s'ha acabat i sembla que entrem en una fase de teòrica normalitat he decidit que avui serà l'últim dia de la peça del jazz clàssic.
Com que a més és sant Joan farem un bon comiat.
Dedicaré vuit peces.
La primera peça és per la meva filla Nina. Ha estat una col·laboradora molt valuosa. Sense la seva ajuda els meus textos estarien plegats d'errors. Moltes gràcies per la teva ajuda.
Mood indigo - Carrie Smith
Dades de gravació
92/7/16-17 - Smirh, Carrie voc; Pazant, Alvin tp; Pazant, Edward as; Russel, Bernard ts; Twonsend, Bross p; Moody, John b; Prudie, Bernard d.
La peça comença amb una llarga introducció de la Carrie recitant la lletra acompanyada per frases de Bross Twonsend al piano, tot molt emotiu. Després amb un ritme molt relaxat entrem en un món de swing on la Carrie ens obliga a ballar molt ben sostinguda pel grup. Hi ha una solo de Bross dialogant amb el grup primer i després molt blues. Acabem amb la Carrie que ens la van fonent. Llàstima.
La segona peça és per l'Oriol Romaní. Ha estat un animador incondicional de l'experiència. Tots els seus comentaris m'han ajudat a pensar que el que feia tenia un cert sentit.
Blues In Thirds - Sidney Bechet
Dades de gravació
40/9/6 Xicago - Bechet, Sidney cl; Hines, Earl p; Dodds, Baby d.
La peça comença amb Earl Hines al piano sostingut per Baby Dodds a la bateria. Després s'hi afegeix Sidney al clarinet que fa un discurs d'una coherència total. Una obra mestra.
La tercera per la meva gran amiga Isabel Turull que d'aquí dos dies farà 60 anys. La peça que he triat és com a record d'un concert al qual vam anar ara ja fa molt anys al palau d'Esports de Montjuic.
Oh, baby doll - Chuck Berry
Dades de gravació
58 - Chuck Berry g voc.
La quarta peça està dedicada a la meva neta Sara que el 29 farà 10 anys. És una noia molt espavilada. Espero que la peça li pugui agradar.
Lovin' Sam From Alabam - Juanita Hall
Dades de gravació
58 NY - Hall, Juanita voc; Hopkins, Claude p arr; Hawkins, Colemans ts; Cheatham, Doc tp; Bailey, Buster cl; Duvivier, George b; Crawford, Jimmy d.
La cinquena peça és pel meu fill Pau. El 29 és el seu sant i és un fan de Django.
Sweet Georgia Brown - Django Reinhard
Dades de gravació
37/12/28 - Reinhardt, Django g; Grapepelly, Stephane p.
La sisena peça és per la meva neta Emma que farà 13 anys el 5 de juliol. És molt afeccionada a la música koreana (K-pop) però suposo que aquesta cançó de l'Aretha li agradarà.
Today I Sing The Blues - Aretha Franklin
Dades de gravació
60/8/1 - Franklin, Aretha voc; Bryant, Ray p; Westbrook, Lord g; Lee, Bill b; Johnson, Osie d, Glenn, Tyree tb.
La setena i la vuitena són les meus grans amics Pere i Marta que fan anys tots dos el 12 de juliol. Han estat uns fidels seguidors de l'experiècnia.
Per en Pere una peça del Billy Staryhorn septet amb en Johnny Hodges que li porta records de joventut de quan passava els estius a la Vela de Calella. No hem parat de sentir aquest disc durant tota la nostra vida.
Watch your Cue - Johnny Hodges
Dades de gravació
59/4/14 NY - Strayhorn, Billy p; Jackson, Quentin tb; Hodges, Johnny as; Baker, Harold "Shorty" tp; Procope, Russell cl; Hall, Al b; Jackson, Oliver d.
Per la Marta una peça de l'Esther Phillips que per mi és una de les millors cantants de jazz tot i que és molt poc coneguda.
Cry Me A River Blues - Esther Phillips
Dades de gravació
70 Los Angeles - Phillips, Esther voc; Curits, King ts; Newman, Joe tp; Wilson, Jack p; Griffin, Paul Tee, Richard org; Dupree, Cornell g; Rainey, Chuck b; Bailey, Donald d.
Una última petició de la meva filla Nina
Mineur Avec Un Pont (Lent) i Mineur Avec Un Pont (Rapide) - Mezz Mezzrow
Dades de gravació
55/5/20 París - Holland, Peanuts Longnon, Guy tp; Mezzrow, Mezz cl; Sealey, Milton p; Fields, Kansas d.
Bé, Fins aquí hem arribat. Espero que això que he anomenat "La peça de jazz clàssic" hagi servit per distreure la gent que ho ha seguit i recordar que el jazz clàssic segueix ben viu, encara que sigui en el record.
Moltes gràcies a tothom!
Xavier
dimecres, 24 de juny del 2020
dimarts, 23 de juny del 2020
If dreams come true - Edgar Sampson Orchestra
Bon dia!
Avui una de les orquestres amb un ritme per ballar més bo de la història del jazz, la d'Edgar Sampson. Tinc aquest cd gràcies al meu bon amic Toni Gili.
Dades de gravació
56/4/2-4 NY - Sampson, Edgard arr líder; Sahvers, Charlie Solomon, Melvin Nottingham, Jimmy tp; Glenn, Tyree McGarity, Lou tb; Yaner, Milton Kaufman, Bernard Schetzer, Hymie as; Richman, Boomie Berg, George ts; Stein, Lou p; Hanlon, Allen g; Peer, Beverly b; Snyder, Terry d.
La peça consisteix en un arranjament per al lluïment de l'orquestra com a conjunt, terriblement swingant i per gaudir ballant. Hi ha intervencions d'alguns solistes però l'orquestra funciona com un rellotge amb intervencions de les diferents seccions formant un conjunt totalment harmònic.
Que tingueu una molt bona revetlla!
Avui una de les orquestres amb un ritme per ballar més bo de la història del jazz, la d'Edgar Sampson. Tinc aquest cd gràcies al meu bon amic Toni Gili.
Dades de gravació
56/4/2-4 NY - Sampson, Edgard arr líder; Sahvers, Charlie Solomon, Melvin Nottingham, Jimmy tp; Glenn, Tyree McGarity, Lou tb; Yaner, Milton Kaufman, Bernard Schetzer, Hymie as; Richman, Boomie Berg, George ts; Stein, Lou p; Hanlon, Allen g; Peer, Beverly b; Snyder, Terry d.
La peça consisteix en un arranjament per al lluïment de l'orquestra com a conjunt, terriblement swingant i per gaudir ballant. Hi ha intervencions d'alguns solistes però l'orquestra funciona com un rellotge amb intervencions de les diferents seccions formant un conjunt totalment harmònic.
Que tingueu una molt bona revetlla!
dilluns, 22 de juny del 2020
On the sunny side of the street - Johnny Letman i George Kelly
Bon dia!
Avui una peça d'un conjunt de Sammy Price amb uns músics sensacionals entre els quals cal destacar el trompeta Johnny Letman i el saxo tenor George Kelly.
Dades de gravació
77/11/2 París - Price, Sammy p; Letman, Johnny tp; Lonzo, Freddie tb; Kelly, George ts; Pemberton, Bill b; Coles, Ronnie d.
La peça amb un tempo mig comença amb l'exposició de Letman a la trompeta del tema seguint l'estela d'Armstrong per després fer un solo molt personal. A continuació Kelly al saxo tenor fa un solo amb gran autoritat. Al final Johnny torna amb la trompeta per un final típic de Satchmo. No us perdeu la feina que fan Sammy Price al piano i Bill Pemberton al baix donant tota l'estona l'escalf precís.
Avui una peça d'un conjunt de Sammy Price amb uns músics sensacionals entre els quals cal destacar el trompeta Johnny Letman i el saxo tenor George Kelly.
Dades de gravació
77/11/2 París - Price, Sammy p; Letman, Johnny tp; Lonzo, Freddie tb; Kelly, George ts; Pemberton, Bill b; Coles, Ronnie d.
La peça amb un tempo mig comença amb l'exposició de Letman a la trompeta del tema seguint l'estela d'Armstrong per després fer un solo molt personal. A continuació Kelly al saxo tenor fa un solo amb gran autoritat. Al final Johnny torna amb la trompeta per un final típic de Satchmo. No us perdeu la feina que fan Sammy Price al piano i Bill Pemberton al baix donant tota l'estona l'escalf precís.
diumenge, 21 de juny del 2020
Viper's Drag - Ralph Sutton
Bon dia!
Avui, per mi, el millor pianista blanc que ha existit.
Dades de gravació
51/2/7 NY - Sutton, Ralph p; Casey, Bob b; Droozin, Buzzy d.
La peça és una exhibició del saber fer de Ralph Sutton al piano. Al principi us pot semblar l'acompanyament musical d'una pel·lícula de cine mut. Després agafa un ritme frenètic amb la mà dreta anar fent figures mentre l'esquerra va saltant donant un bon ritme. Al final torna al principi.
Avui, per mi, el millor pianista blanc que ha existit.
Dades de gravació
51/2/7 NY - Sutton, Ralph p; Casey, Bob b; Droozin, Buzzy d.
La peça és una exhibició del saber fer de Ralph Sutton al piano. Al principi us pot semblar l'acompanyament musical d'una pel·lícula de cine mut. Després agafa un ritme frenètic amb la mà dreta anar fent figures mentre l'esquerra va saltant donant un bon ritme. Al final torna al principi.
dissabte, 20 de juny del 2020
Miss Hannah - McKinney's Cotton Pickers
Bon dia!
Avui una de les orquestres més antigues, McKinney's Cotton Pickers, que té un sabor excepcional.
Dades de gravació
29/11/6 NY - Smith, Joe Davis, Leonard De Paris, Sidney tp; Jones, Claude tb; Redman, Don Carter, Benny as; Hawkins, Coleman McCord, Ted ts; Waller, Fats p; Wilborn, Dave bjo; Taylor, Billy tuba; Marshall, Kaiser d.
La peça comença amb unes frases de la secció de saxos dirigida per Don Redman al saxo alt molt ben ritmades. A continuació un vocal del mateix Don d'una gran senzillesa i, si pareu atenció, podeu sentir el piano de Fats Waller al darrere. Segueix un enèrgic solo de trompeta de Sidney de Paris. Ara li toca el torn a Benny Carter al clarinet demostrant que també en aquest instrument és molt bo. Podeu sentir un parell de frases de Fats al piano en la transició de l'orquestra cap al solo final de Coleman Hawkins al tenor i encara dues notes més de Fats amb la celeste. La secció rítmica aporta un bon escalf a la resta de músics.
Avui una de les orquestres més antigues, McKinney's Cotton Pickers, que té un sabor excepcional.
Dades de gravació
29/11/6 NY - Smith, Joe Davis, Leonard De Paris, Sidney tp; Jones, Claude tb; Redman, Don Carter, Benny as; Hawkins, Coleman McCord, Ted ts; Waller, Fats p; Wilborn, Dave bjo; Taylor, Billy tuba; Marshall, Kaiser d.
La peça comença amb unes frases de la secció de saxos dirigida per Don Redman al saxo alt molt ben ritmades. A continuació un vocal del mateix Don d'una gran senzillesa i, si pareu atenció, podeu sentir el piano de Fats Waller al darrere. Segueix un enèrgic solo de trompeta de Sidney de Paris. Ara li toca el torn a Benny Carter al clarinet demostrant que també en aquest instrument és molt bo. Podeu sentir un parell de frases de Fats al piano en la transició de l'orquestra cap al solo final de Coleman Hawkins al tenor i encara dues notes més de Fats amb la celeste. La secció rítmica aporta un bon escalf a la resta de músics.
divendres, 19 de juny del 2020
C-jam blues - Johnny Hodges
Bon dia!
Oriol, moltes gràcies per la teva gran col·laboració. Ha estat un plaer poder seguir la teva sel·lecció de peces.
Avui una peça del concert de Johnny Hodges a Berlín l'any 1961 amb un grup de l'orquestra de Duke que sona com si hi hagués tota l'orquestra.
Dades de gravació
61/3 Berlín - Hodges, Johnny as; Brown, Lawrence tb; Carney, Harry bs; Nance, Ray, tp, vln, voc; Williams, Al p; Bell, Aaron b; Woodyard, Sam d.
La peça comença amb unes frases d'Al Willimas al piano que donen pas a tot el conjunt exposant el tema amb un swing exuberant. Segueix un solo de Ray Nance a la trompeta animat per la resta del conjunt. Tot seguit, Harry Carney al saxo baríton amb un sonoritat que només ell és capaç de treure d'aquest instrument. Al Williams al piano fa un solo que ens demostra una gran classe. Entra Lawrence Brown al trombó posant-hi una energia desbordant. Ara tenim a Johnny Hodges al saxo alt amb un seguit de frases de gran lirisme. La peça acaba amb tot el grup repetint una frase que genera un gran final. No us perdeu la labor de Sam Woodyard a la bateria.
Oriol, moltes gràcies per la teva gran col·laboració. Ha estat un plaer poder seguir la teva sel·lecció de peces.
Avui una peça del concert de Johnny Hodges a Berlín l'any 1961 amb un grup de l'orquestra de Duke que sona com si hi hagués tota l'orquestra.
Dades de gravació
61/3 Berlín - Hodges, Johnny as; Brown, Lawrence tb; Carney, Harry bs; Nance, Ray, tp, vln, voc; Williams, Al p; Bell, Aaron b; Woodyard, Sam d.
La peça comença amb unes frases d'Al Willimas al piano que donen pas a tot el conjunt exposant el tema amb un swing exuberant. Segueix un solo de Ray Nance a la trompeta animat per la resta del conjunt. Tot seguit, Harry Carney al saxo baríton amb un sonoritat que només ell és capaç de treure d'aquest instrument. Al Williams al piano fa un solo que ens demostra una gran classe. Entra Lawrence Brown al trombó posant-hi una energia desbordant. Ara tenim a Johnny Hodges al saxo alt amb un seguit de frases de gran lirisme. La peça acaba amb tot el grup repetint una frase que genera un gran final. No us perdeu la labor de Sam Woodyard a la bateria.
dijous, 18 de juny del 2020
Swing low, sweet chariot - Louis Armstrong
Bon dia!
Quan feia força temps que escrivia un comentari a cada «peça del dia de jazz clàssic» i l’enviava al Xavier Valls i a la meva companya, en Xavier em va oferir d’escollir jo alguna peça i presentar-la en aquest blog. Li vaig dir que gràcies, i que preferia rebre cada dia la seva, com un regal sorpresa. Al cap d’un temps va oferir-m’ho de nou, i vaig tornar a dir que no. A la tercera vegada -com passa en els contes- li vaig dir que sí. Vaig demanar-li si podia dedicar dues peces a col·legues i mestres per a mi entranyables, i li va semblar molt bé. Aquella mateixa nit, quan era a punt d’adormir-me, se’m va acudir que seria bonic poder dedicar peces a altres persones estimades, i van anar desfilant davant meu diverses persones i algunes músiques. L’endemà al matí vaig atrevir-me a demanar al Xavier si podria escollir i comentar la peça del dia durant vuit dies, i ell hi va estar d’acord. Me’n vaig alegrar molt, i també vaig pensar que potser ell havia pensat allò que diuen de que dónes un dit, i et prenen tota la mà i el braç sencer... Sigui com sigui, avui hem arribat al vuitè dia de la meva participació en aquest espai. Moltes gràcies, Xavier, per la teva acollida generosa! I demà al matí, si Déu vol, ja veurem quin serà el regal sorpresa que ens arribarà a través de la teva peça del dia.
D’adolescent, quan el virus del jazz m’havia entrat a dins amb força, el contacte amb el disc d’espirituals negres «Louis and the Good Book» va contribuir a que la meva afecció esdevingués una condició pràcticament irreversible. La peça que avui us proposo és una de les meves preferides d’aquell disc.
En aquesta cançó, algú explica la conversa que té amb el carro i amb els àngels que el duran cap a casa, i els demana que ho facin amb un gronxament suau. Assaborint i recordant la manera com ho diuen l’Armstrong amb la veu i la trompeta, i els músics i el cor d’àngels que l’acompanyen, m’han anat venint, gronxant-se suaument, diverses imatges de què pot representar aquest anar cap a casa. Casa meva és l’espai on reposo i em recupero...
Casa meva, és la meva estimada... Casa meva és el meu país -com vaig descobrir després de viure dos anys a l’estranger... Casa meva és la terra que ens sosté i que m’agradaria que cuidéssim amb agraïment i veneració... Casa meva és el lloc més profund del meu cor, on neixen els meus desigs més genuïns, i on l’Esperit em parla i m’escolta... Casa meva i casa nostra és la felicitat que tots busquem i que cadascú va buscant a la seva manera...
Per als esclaus del sud dels Estats Units, la felicitat podia ser l’escapar-se cap al nord en un carro que no fes soroll, i esdevenir lliures. Per a molta gent, la felicitat pot ser l’alliberar-nos de tot allò que frena el nostre impuls infinit d’estimar, i així poder viure en la plenitud de l’estimació, quan serem a casa, i ja ara mateix tot fent camí cap a casa -perquè aquest camí també deu ser casa nostra. Per a mi, avui, anar cap a casa també vol dir tornar a fer concerts en viu juntament amb els companys i amb el públic, i convidar la música a que gronxi i animi tothom amorosament, amb l’alegria, la tendresa, la llum, la suavitat i la força que cadascú necessiti.
Deixant-me gronxar per la calidesa i el somriure amb què Louis Armstrong i els seus músics ens connecten amb aquestes coses, amb aquest "Swing low, sweet chariot" desitjo a tothom el millor viatge, cadascú cap al seu millor destí.
Oriol Romaní
Dades de gravació 58/2/7 - Armstrong, Louis tp voc; Young, Trummy tb; d'Amico, Hank cl; Kile, Billy p; Braksdale, Everett g; Herbert, Mort b; Deems, Barret d, Tagg, Nickie org; Sy Oliver Choir voc.
La peça és un espiritual amb un ritme lent, però magnífic, que dona perectament la idea de gronxament. És un lluïment de Louis a la trompeta i cantant amb una gran humanitat i senzillesa, molt ben sostingut pel cor i la resta del grup.
Quan feia força temps que escrivia un comentari a cada «peça del dia de jazz clàssic» i l’enviava al Xavier Valls i a la meva companya, en Xavier em va oferir d’escollir jo alguna peça i presentar-la en aquest blog. Li vaig dir que gràcies, i que preferia rebre cada dia la seva, com un regal sorpresa. Al cap d’un temps va oferir-m’ho de nou, i vaig tornar a dir que no. A la tercera vegada -com passa en els contes- li vaig dir que sí. Vaig demanar-li si podia dedicar dues peces a col·legues i mestres per a mi entranyables, i li va semblar molt bé. Aquella mateixa nit, quan era a punt d’adormir-me, se’m va acudir que seria bonic poder dedicar peces a altres persones estimades, i van anar desfilant davant meu diverses persones i algunes músiques. L’endemà al matí vaig atrevir-me a demanar al Xavier si podria escollir i comentar la peça del dia durant vuit dies, i ell hi va estar d’acord. Me’n vaig alegrar molt, i també vaig pensar que potser ell havia pensat allò que diuen de que dónes un dit, i et prenen tota la mà i el braç sencer... Sigui com sigui, avui hem arribat al vuitè dia de la meva participació en aquest espai. Moltes gràcies, Xavier, per la teva acollida generosa! I demà al matí, si Déu vol, ja veurem quin serà el regal sorpresa que ens arribarà a través de la teva peça del dia.
D’adolescent, quan el virus del jazz m’havia entrat a dins amb força, el contacte amb el disc d’espirituals negres «Louis and the Good Book» va contribuir a que la meva afecció esdevingués una condició pràcticament irreversible. La peça que avui us proposo és una de les meves preferides d’aquell disc.
En aquesta cançó, algú explica la conversa que té amb el carro i amb els àngels que el duran cap a casa, i els demana que ho facin amb un gronxament suau. Assaborint i recordant la manera com ho diuen l’Armstrong amb la veu i la trompeta, i els músics i el cor d’àngels que l’acompanyen, m’han anat venint, gronxant-se suaument, diverses imatges de què pot representar aquest anar cap a casa. Casa meva és l’espai on reposo i em recupero...
Casa meva, és la meva estimada... Casa meva és el meu país -com vaig descobrir després de viure dos anys a l’estranger... Casa meva és la terra que ens sosté i que m’agradaria que cuidéssim amb agraïment i veneració... Casa meva és el lloc més profund del meu cor, on neixen els meus desigs més genuïns, i on l’Esperit em parla i m’escolta... Casa meva i casa nostra és la felicitat que tots busquem i que cadascú va buscant a la seva manera...
Per als esclaus del sud dels Estats Units, la felicitat podia ser l’escapar-se cap al nord en un carro que no fes soroll, i esdevenir lliures. Per a molta gent, la felicitat pot ser l’alliberar-nos de tot allò que frena el nostre impuls infinit d’estimar, i així poder viure en la plenitud de l’estimació, quan serem a casa, i ja ara mateix tot fent camí cap a casa -perquè aquest camí també deu ser casa nostra. Per a mi, avui, anar cap a casa també vol dir tornar a fer concerts en viu juntament amb els companys i amb el públic, i convidar la música a que gronxi i animi tothom amorosament, amb l’alegria, la tendresa, la llum, la suavitat i la força que cadascú necessiti.
Deixant-me gronxar per la calidesa i el somriure amb què Louis Armstrong i els seus músics ens connecten amb aquestes coses, amb aquest "Swing low, sweet chariot" desitjo a tothom el millor viatge, cadascú cap al seu millor destí.
Oriol Romaní
Dades de gravació 58/2/7 - Armstrong, Louis tp voc; Young, Trummy tb; d'Amico, Hank cl; Kile, Billy p; Braksdale, Everett g; Herbert, Mort b; Deems, Barret d, Tagg, Nickie org; Sy Oliver Choir voc.
La peça és un espiritual amb un ritme lent, però magnífic, que dona perectament la idea de gronxament. És un lluïment de Louis a la trompeta i cantant amb una gran humanitat i senzillesa, molt ben sostingut pel cor i la resta del grup.
dimecres, 17 de juny del 2020
«Praise God and dance», del Segon Concert Sacre de Duke Ellington
Bon dia!
La peça d’avui la dedico a la Mar Albajar, l’Anna Nubiola i la comunitat de Sant Benet de Montserrat, a tota la gent que m’ha acostat a la pregària i a la dansa i m’hi ha acompanyat, i a tothom qui vulgui escoltar-la.
Aquesta peça convidadora, confiada i trepidant mostra que la pregària pot ser una manera de comunicar-se plena de bellesa i vitalitat, i ens recorda que, quan ballem la música, quan ballem la pregària i quan ballem la vida, sovint tenim la sensació que esdevenen més vives, més riques i més intenses, potser perquè les vivim d’una manera més total.
Aquesta pregària musical i el concert sacre de què forma part, ens acosten també a la llibertat de Duke Ellington. Quan el Duke, de gran, va sentir la necessitat d’expressar i compartir la seva fe, es va permetre de fer-ho sense por, donant-s’hi sencer, aprofitant al màxim la seva creativitat i totes les seves facultats, i utilitzant lliurement llenguatges, colors i climes ben diferents, integrats de manera orgànica en un llenguatge que era el seu i li permetia comunicar allò que duia més a dins.
La peça «Praise God and dance», després d’una introducció relativament calmada, entra en un ritme ràpid, mogut i abassegador que, a moments, pot arribar a resultar exasperant. Però si tenim present que va ser creada per ser ballada, i si la ballem interiorment o físicament sintonitzant amb el seu esperit i amb el de la peça que du per títol «David va ballar davant el Senyor amb tota l’ànima», és possible que gaudim de com l’energia que ens anima i l’alegria d’estar vius i d’agrair-ho, van creixent al seu aire fins a extrems insospitats. Al concert que La Locomotora Negra va dedicar a la música sacra d’Ellington, el novembre del 2019 al Palau, la ballarina de claqué Roser Font, ballant aquestes dues músiques amb una alegria i una energia desbordants, ens va ajudar a entendre amb una nova llum la invitació convençuda i entusiasta del Duke a lloar el creador i ballar. Si us ve de gust, que disfruteu d’aquesta música, d’aquesta pregària i d’aquest ball!
Oriol Romaní
Dades de gravació
1968 NY - Duke Ellington orchestra amb cantants i cors.
La peça d’avui la dedico a la Mar Albajar, l’Anna Nubiola i la comunitat de Sant Benet de Montserrat, a tota la gent que m’ha acostat a la pregària i a la dansa i m’hi ha acompanyat, i a tothom qui vulgui escoltar-la.
Aquesta peça convidadora, confiada i trepidant mostra que la pregària pot ser una manera de comunicar-se plena de bellesa i vitalitat, i ens recorda que, quan ballem la música, quan ballem la pregària i quan ballem la vida, sovint tenim la sensació que esdevenen més vives, més riques i més intenses, potser perquè les vivim d’una manera més total.
Aquesta pregària musical i el concert sacre de què forma part, ens acosten també a la llibertat de Duke Ellington. Quan el Duke, de gran, va sentir la necessitat d’expressar i compartir la seva fe, es va permetre de fer-ho sense por, donant-s’hi sencer, aprofitant al màxim la seva creativitat i totes les seves facultats, i utilitzant lliurement llenguatges, colors i climes ben diferents, integrats de manera orgànica en un llenguatge que era el seu i li permetia comunicar allò que duia més a dins.
La peça «Praise God and dance», després d’una introducció relativament calmada, entra en un ritme ràpid, mogut i abassegador que, a moments, pot arribar a resultar exasperant. Però si tenim present que va ser creada per ser ballada, i si la ballem interiorment o físicament sintonitzant amb el seu esperit i amb el de la peça que du per títol «David va ballar davant el Senyor amb tota l’ànima», és possible que gaudim de com l’energia que ens anima i l’alegria d’estar vius i d’agrair-ho, van creixent al seu aire fins a extrems insospitats. Al concert que La Locomotora Negra va dedicar a la música sacra d’Ellington, el novembre del 2019 al Palau, la ballarina de claqué Roser Font, ballant aquestes dues músiques amb una alegria i una energia desbordants, ens va ajudar a entendre amb una nova llum la invitació convençuda i entusiasta del Duke a lloar el creador i ballar. Si us ve de gust, que disfruteu d’aquesta música, d’aquesta pregària i d’aquest ball!
Oriol Romaní
Dades de gravació
1968 NY - Duke Ellington orchestra amb cantants i cors.
dimarts, 16 de juny del 2020
Girl of my dreams - Lucien Barbarin
Bon dia!
La peça d’avui la dedico a la Núria, la meva companya. Una de les experiències més impressionants que hem viscut plegats és el concert matinal que el trombonista i cantant Lucien Barbarin va fer a Sitges, al teatre del Casino Prado, el 28 d’abril del 2019. Ella era a la platea, i jo, a l’escenari. En Lucien sempre jugava amb els oients i els convidava a integrar-se a l’espectacle, i aquell dia, després d’haver interactuat amb un parell de persones del públic, va convidar una noia que era a la primera fila i semblava tenir alguna discapacitat mental. Van sorprendre tothom, inclòs el mateix Lucien, improvisant uns quants duos musicals i teatrals preciosos en què vam anar descobrint que tots dos tenien una capacitat immensa d’estimar amb tota la generositat, tota la calidesa i tota la creativitat més juganera i més lliure, i no vam poder evitar que se’ns despertessin les ganes de ser una mica més com ells. Acabada l’actuació, en Dani Alonso, que dirigia el grup i assistia en Lucien en tot, va proposar que en Lucien i jo anéssim a dinar plegats, i vam fer-ho. La Núria va preferir no venir-hi, perquè dominava poc l’idioma i coneixia poc els personatges i temes de què segurament parlaríem, i volia que en Lucien i jo disposéssim amb total llibertat d’aquella estona en què ens acomiadaríem fins no sabíem quan, després de cinc dies en què, compartint assajos, concerts i àpats, s’havia creat entre nosaltres una relació plena de complicitat. Amb en Lucien, passejant pels carrers de Sitges i tot dinant, vam parlar del concert que acabàvem de fer, de concerts dels dies anteriors, de la seva missió a la vida, de les seves il·lusions, de com encarava la malaltia i la mort... Els dies següents vaig anar-ho explicant a la Núria a petites dosis, i vaig escriure-ho per poder recordar-ho temps després i poder fer-ho conèixer a altra gent -espero que algú vulgui publicar-ho algun dia. La peça que avui us proposo, del CD «The spirit of New Orleans» gravat en directe al concert que es va fer a Barcelona el 2006, crec que dóna una petita idea de la vitalitat riallera i afectuosa d’en Lucien. A mi, escoltar-la, em revifa el desig que l’estimació amb la Núria segueixi creixent amb una generositat, una calidesa i una creativitat lliure i juganera semblants a les d’en Lucien i la seva companya d’escenari del concert de Sitges.
Oriol Romaní
Dades de gravació
2006/3/21 Barcelona - Braud, Mark tp; Barbarin, Lucien tb; Christopher, Evan cl; Pistorius, Esteve p; Payton, Walter b; French, Gerald d; Espino, Rob tuba.
La peça és un lluïment de Lucien com a trombonista i cantant. Comença amb la presntació de la peça i després Barbarin sol amb el trombó wa-wa. Segueix una exposició al trombó del tema molt expressiva i un vocal ple de sentit de l'humor. La resta és una exhibició d'ell al trombó. Una meravella.
La peça d’avui la dedico a la Núria, la meva companya. Una de les experiències més impressionants que hem viscut plegats és el concert matinal que el trombonista i cantant Lucien Barbarin va fer a Sitges, al teatre del Casino Prado, el 28 d’abril del 2019. Ella era a la platea, i jo, a l’escenari. En Lucien sempre jugava amb els oients i els convidava a integrar-se a l’espectacle, i aquell dia, després d’haver interactuat amb un parell de persones del públic, va convidar una noia que era a la primera fila i semblava tenir alguna discapacitat mental. Van sorprendre tothom, inclòs el mateix Lucien, improvisant uns quants duos musicals i teatrals preciosos en què vam anar descobrint que tots dos tenien una capacitat immensa d’estimar amb tota la generositat, tota la calidesa i tota la creativitat més juganera i més lliure, i no vam poder evitar que se’ns despertessin les ganes de ser una mica més com ells. Acabada l’actuació, en Dani Alonso, que dirigia el grup i assistia en Lucien en tot, va proposar que en Lucien i jo anéssim a dinar plegats, i vam fer-ho. La Núria va preferir no venir-hi, perquè dominava poc l’idioma i coneixia poc els personatges i temes de què segurament parlaríem, i volia que en Lucien i jo disposéssim amb total llibertat d’aquella estona en què ens acomiadaríem fins no sabíem quan, després de cinc dies en què, compartint assajos, concerts i àpats, s’havia creat entre nosaltres una relació plena de complicitat. Amb en Lucien, passejant pels carrers de Sitges i tot dinant, vam parlar del concert que acabàvem de fer, de concerts dels dies anteriors, de la seva missió a la vida, de les seves il·lusions, de com encarava la malaltia i la mort... Els dies següents vaig anar-ho explicant a la Núria a petites dosis, i vaig escriure-ho per poder recordar-ho temps després i poder fer-ho conèixer a altra gent -espero que algú vulgui publicar-ho algun dia. La peça que avui us proposo, del CD «The spirit of New Orleans» gravat en directe al concert que es va fer a Barcelona el 2006, crec que dóna una petita idea de la vitalitat riallera i afectuosa d’en Lucien. A mi, escoltar-la, em revifa el desig que l’estimació amb la Núria segueixi creixent amb una generositat, una calidesa i una creativitat lliure i juganera semblants a les d’en Lucien i la seva companya d’escenari del concert de Sitges.
Oriol Romaní
Dades de gravació
2006/3/21 Barcelona - Braud, Mark tp; Barbarin, Lucien tb; Christopher, Evan cl; Pistorius, Esteve p; Payton, Walter b; French, Gerald d; Espino, Rob tuba.
La peça és un lluïment de Lucien com a trombonista i cantant. Comença amb la presntació de la peça i després Barbarin sol amb el trombó wa-wa. Segueix una exposició al trombó del tema molt expressiva i un vocal ple de sentit de l'humor. La resta és una exhibició d'ell al trombó. Una meravella.
dilluns, 15 de juny del 2020
Secrets - Count Basie i Souht - Louis Armstrong
Bon dia!
Les dues peces d’avui són dedicades al Dalmau, el meu fill. Des de que va néixer i abans i tot, va estar molt en contacte amb la música. Sobretot música clàssica, i cançons tradicionals catalanes que la seva mare mai es cansava de cantar-li. Sense ella -la Margarida- res de tot això no hauria passat, i també a ella li vull dedicar aquestes peces. Quan el nostre fill tenia dos o tres anys, ens va semblar bon moment perquè, amb el bagatge de música autòctona que ja tenia, també entrés més en contacte amb el jazz. Als seus tres o quatre anys, quan s’encaterinava amb alguna música -tant si era clàssica, tradicional d’aquí o d’allà, jazz, de cantates infantils, o de cantautors- cada dia demanava d’escoltar-la, fins que, al cap d’un parell de setmanes, ja en tenia prou i no en parlava més, i aleshores, al moment més impensat, podíem sentir com la cantava la mar de bé, i era realment molt bonic. Les dues peces que he escollit per avui li eren familiars i crec que en taral·lejava el tema i alguns fragments, i a mi em fan recordar un dia en què vaig enretirar la taula del menjador i ens vam posar a ballar. Jo no sabia fer cap pas de cap ball. Simplement, em deixava dur pel swing i l’energia lluminosa de la música, i per la felicitat de compartir amb ell aquell saltar i ballar amb tota la llibertat, jugant, rient i comunicant-nos en un esclat espontani de tendresa i alegria. Tant de bo que, malgrat les dificultats que hi hagi, puguem seguir connectats a aquella font.
Oriol Romaní
Salut Dalmau! Tot i que no ens coneixem, vull que sàpigues que és un plaer poder-te dedicar aquestes peces.
Dades de les gravacions
Secrets
1962 - Count Basie (piano); Eric Dixon (C flute); Thad Jones (trumpet); Frank Wess (alto flute and composer); Freddie Green (guitar); Eddie Jones (bass); Sonny Payne (drums)
La peça comença amb una breu introducció de Basie al piano, la qual dona pas a l'exposició del tema pel conjunt. Hi ha un solo de flauta de Frank Wess saltironejant. Una transició del conjunt seguida d'un solo a la trompeta de Thad Jones. Un altre solo de flauta més aguda ara d'Eric Dixon. La peça acaba amb una nova exposició del tema pel conjunt. Cal remarcar la solidesa de la feina de Freddie Green a la guitarra.
https://www.youtube.com/watch?v=oxQdfofMJQs
South
60/5/24-25 NY - Armstrong tp voc; Assunto, Frank tp voc; Assunto, Fred tb; Assunto, "Papa" Jac bnj; Fuller, Jerry cl; Mendelsohn p; Matesson, Richard Tuba b; Mahoney, Owen d.
Comença la peça amb un ritme marcat com de marxa, tot molt Dixie. Tenim un vocal de l'Armstrong recordant la seva estimada Nova Orleans. Després solos de Frank Assunto a la trompeta, de Jerry Fuller al clarinet, de Fred Assunto al trombó i un curiós solo de tuba de Richard Matesson. Tronem al tema i sentim unes notes agudes de Louis per acabar.
Les dues peces d’avui són dedicades al Dalmau, el meu fill. Des de que va néixer i abans i tot, va estar molt en contacte amb la música. Sobretot música clàssica, i cançons tradicionals catalanes que la seva mare mai es cansava de cantar-li. Sense ella -la Margarida- res de tot això no hauria passat, i també a ella li vull dedicar aquestes peces. Quan el nostre fill tenia dos o tres anys, ens va semblar bon moment perquè, amb el bagatge de música autòctona que ja tenia, també entrés més en contacte amb el jazz. Als seus tres o quatre anys, quan s’encaterinava amb alguna música -tant si era clàssica, tradicional d’aquí o d’allà, jazz, de cantates infantils, o de cantautors- cada dia demanava d’escoltar-la, fins que, al cap d’un parell de setmanes, ja en tenia prou i no en parlava més, i aleshores, al moment més impensat, podíem sentir com la cantava la mar de bé, i era realment molt bonic. Les dues peces que he escollit per avui li eren familiars i crec que en taral·lejava el tema i alguns fragments, i a mi em fan recordar un dia en què vaig enretirar la taula del menjador i ens vam posar a ballar. Jo no sabia fer cap pas de cap ball. Simplement, em deixava dur pel swing i l’energia lluminosa de la música, i per la felicitat de compartir amb ell aquell saltar i ballar amb tota la llibertat, jugant, rient i comunicant-nos en un esclat espontani de tendresa i alegria. Tant de bo que, malgrat les dificultats que hi hagi, puguem seguir connectats a aquella font.
Oriol Romaní
Salut Dalmau! Tot i que no ens coneixem, vull que sàpigues que és un plaer poder-te dedicar aquestes peces.
Dades de les gravacions
Secrets
1962 - Count Basie (piano); Eric Dixon (C flute); Thad Jones (trumpet); Frank Wess (alto flute and composer); Freddie Green (guitar); Eddie Jones (bass); Sonny Payne (drums)
La peça comença amb una breu introducció de Basie al piano, la qual dona pas a l'exposició del tema pel conjunt. Hi ha un solo de flauta de Frank Wess saltironejant. Una transició del conjunt seguida d'un solo a la trompeta de Thad Jones. Un altre solo de flauta més aguda ara d'Eric Dixon. La peça acaba amb una nova exposició del tema pel conjunt. Cal remarcar la solidesa de la feina de Freddie Green a la guitarra.
https://www.youtube.com/watch?v=oxQdfofMJQs
South
60/5/24-25 NY - Armstrong tp voc; Assunto, Frank tp voc; Assunto, Fred tb; Assunto, "Papa" Jac bnj; Fuller, Jerry cl; Mendelsohn p; Matesson, Richard Tuba b; Mahoney, Owen d.
Comença la peça amb un ritme marcat com de marxa, tot molt Dixie. Tenim un vocal de l'Armstrong recordant la seva estimada Nova Orleans. Després solos de Frank Assunto a la trompeta, de Jerry Fuller al clarinet, de Fred Assunto al trombó i un curiós solo de tuba de Richard Matesson. Tronem al tema i sentim unes notes agudes de Louis per acabar.
diumenge, 14 de juny del 2020
Si tu vois ma mère - Sidney Bechet
Bon dia!
La peça d’avui la dedico al meu pare, al cel sigui, a la meva mare, que actualment és a casa seva i no se’n mou gaire, i als meus germans i tota la família.
Quan a casa van arribar els primers discos de jazz de la mà del meu germà gran, no tothom hi estava preparat. El nostre pare, després de llargues jornades laborals, passava bona part del seu temps lliure tocant i escoltant música clàssica, i trobava que el jazz el posava nerviós. A vegades, si no l’apagàvem, hi havia mal humor i discussions. Pocs anys després, quan vaig saber tocar jazz mínimament i vaig atrevir-me a fer-ho en públic i la gent m’aplaudia, a ell també li va començar a agradar, i finalment va acabar esdevenint un dels meus fans principals. El convenciment, l’expansivitat i la solemnitat amb què s’expressava, contrastaven amb la discreció de la meva mare. Ella no ho tenia fàcil per venir als meus concerts, i si ho feia, podia passar relativament desapercebuda. Potser per això, alguns la coneixeu poc, o no l’heu vista. Doncs el que ara us vull dir és que, si la veieu, podeu recordar-li de part meva el que li vaig dir fa poc amb el cor a la mà: «Em sap greu que el pare, volent evitar que ens tornéssim tous i mimats, et prohibís de fer-nos moixaines, magarrufes, jocs de falda i abraçades, però igualment he rebut de tu tota l’estimació que ens tenies i ens tens, i he tingut aquest privilegi de que ens hagis estimat autènticament, encara que hi hagi hagut poques abraçades.» Si en teniu ganes i ella també, li podeu fer de part meva i de part vostra una abraçada que sigui una continuació de la que li vaig fer aleshores, sense barreres i amb tot l’afecte i agraïment. I, tot imaginant aquestes escenes o tot recordant-les, també podem escoltar o tocar una música càlida i amorosa, com ara «Si tu vois ma mère» del Sidney Bechet, i deixar que el cor es desperti, vibri i s’expressi lliurement tal com li surti.
Oriol Romaní
Dades de gravació 52/1/18 París - Bechet, Sidney ss; Luter, Claude cl; Longnon, Guy tp; Zacharias, Bernard tb; Azzi, Christian p; Bianchini, Roland b; Galepides, "Moustache" d.
La peça comença amb una exposició col·lectiva del tema. Bechet agafa les rendes al saxo soprano amb una calidesa i expressivitat extraordinàries. Després hi ha unes rèpliques i contrarèpliques entre Bechet i Guy Longnon a la trompeta primer i després amb Claude Luter al clarinet, per acabar en un curt ensemble.
La peça d’avui la dedico al meu pare, al cel sigui, a la meva mare, que actualment és a casa seva i no se’n mou gaire, i als meus germans i tota la família.
Quan a casa van arribar els primers discos de jazz de la mà del meu germà gran, no tothom hi estava preparat. El nostre pare, després de llargues jornades laborals, passava bona part del seu temps lliure tocant i escoltant música clàssica, i trobava que el jazz el posava nerviós. A vegades, si no l’apagàvem, hi havia mal humor i discussions. Pocs anys després, quan vaig saber tocar jazz mínimament i vaig atrevir-me a fer-ho en públic i la gent m’aplaudia, a ell també li va començar a agradar, i finalment va acabar esdevenint un dels meus fans principals. El convenciment, l’expansivitat i la solemnitat amb què s’expressava, contrastaven amb la discreció de la meva mare. Ella no ho tenia fàcil per venir als meus concerts, i si ho feia, podia passar relativament desapercebuda. Potser per això, alguns la coneixeu poc, o no l’heu vista. Doncs el que ara us vull dir és que, si la veieu, podeu recordar-li de part meva el que li vaig dir fa poc amb el cor a la mà: «Em sap greu que el pare, volent evitar que ens tornéssim tous i mimats, et prohibís de fer-nos moixaines, magarrufes, jocs de falda i abraçades, però igualment he rebut de tu tota l’estimació que ens tenies i ens tens, i he tingut aquest privilegi de que ens hagis estimat autènticament, encara que hi hagi hagut poques abraçades.» Si en teniu ganes i ella també, li podeu fer de part meva i de part vostra una abraçada que sigui una continuació de la que li vaig fer aleshores, sense barreres i amb tot l’afecte i agraïment. I, tot imaginant aquestes escenes o tot recordant-les, també podem escoltar o tocar una música càlida i amorosa, com ara «Si tu vois ma mère» del Sidney Bechet, i deixar que el cor es desperti, vibri i s’expressi lliurement tal com li surti.
Oriol Romaní
Dades de gravació 52/1/18 París - Bechet, Sidney ss; Luter, Claude cl; Longnon, Guy tp; Zacharias, Bernard tb; Azzi, Christian p; Bianchini, Roland b; Galepides, "Moustache" d.
La peça comença amb una exposició col·lectiva del tema. Bechet agafa les rendes al saxo soprano amb una calidesa i expressivitat extraordinàries. Després hi ha unes rèpliques i contrarèpliques entre Bechet i Guy Longnon a la trompeta primer i després amb Claude Luter al clarinet, per acabar en un curt ensemble.
dissabte, 13 de juny del 2020
Vietnam Blues i The live I lead - Champion Jack Dupree
Bon dia!
Les dues peces d’avui les dedico al meu germà gran, en Jumi -Joan Manuel als papers oficials i reunions de treball suposadament serioses. Quan érem petits, a casa hi sonava molta música clàssica, perquè els pares en feien per afició i n’escoltaven sovint. També ens arribaven músiques de cantautors i tonades populars o que estaven de moda, a través dels amics, el celobert, els anuncis de la tele i l’ambient general. Jo no sabia què era el jazz, fins que el meu germà gran va dur-ne a casa els primers discos, als anys setanta. Se’ls deixaven i els comentaven amb amics seus, especialment en Toni Gili i el Víctor Valls -germà del Xavier-, i a mi em van atreure i em van atrapar ràpidament. A part d’“Ambassador Satch” de l’Armstrong, un dels discos que més recordo d’aquella època és el del cantant de blues i pianista Champion Jack Dupree que incloïa les dues peces que avui us proposo.
La primera, «Vietnam blues», era la preferida del meu germà, i és una denúncia simple i genuïna de la guerra, cantada amb tot el sentiment i tota la senzillesa. La segona, «The life I lead», és la que em va enganxar més a mi, i, pel que diu i la manera com ho diu, mostra una manera humana, sàvia, poètica i simple de prendre’s la vida, que encara ara m’impressiona i em commou.
Amb agraïment al meu germà gran per haver-me obert la porta al món del jazz, el blues i els espirituals negres, i desitjant que aquestes músiques ens siguin bon aliment i bona companyia a ell, a mi i a tots vosaltres, us deixo amb aquests dos blues del Champion Jack Dupree i espero que us agradin.
Oriol Romaní
Dades de garavació 59 Londres - Dupree, Champion Jack p voc; Curtley, Peter g; Rowan, Paul harmonica; Gallagher, Benny b; Flint, Huey d.
Vietnam
The life I lead
L'Oriol ja ho ha explicat perfectament, qualsevol cosa que pugui dir és sobrera.
Les dues peces d’avui les dedico al meu germà gran, en Jumi -Joan Manuel als papers oficials i reunions de treball suposadament serioses. Quan érem petits, a casa hi sonava molta música clàssica, perquè els pares en feien per afició i n’escoltaven sovint. També ens arribaven músiques de cantautors i tonades populars o que estaven de moda, a través dels amics, el celobert, els anuncis de la tele i l’ambient general. Jo no sabia què era el jazz, fins que el meu germà gran va dur-ne a casa els primers discos, als anys setanta. Se’ls deixaven i els comentaven amb amics seus, especialment en Toni Gili i el Víctor Valls -germà del Xavier-, i a mi em van atreure i em van atrapar ràpidament. A part d’“Ambassador Satch” de l’Armstrong, un dels discos que més recordo d’aquella època és el del cantant de blues i pianista Champion Jack Dupree que incloïa les dues peces que avui us proposo.
La primera, «Vietnam blues», era la preferida del meu germà, i és una denúncia simple i genuïna de la guerra, cantada amb tot el sentiment i tota la senzillesa. La segona, «The life I lead», és la que em va enganxar més a mi, i, pel que diu i la manera com ho diu, mostra una manera humana, sàvia, poètica i simple de prendre’s la vida, que encara ara m’impressiona i em commou.
Amb agraïment al meu germà gran per haver-me obert la porta al món del jazz, el blues i els espirituals negres, i desitjant que aquestes músiques ens siguin bon aliment i bona companyia a ell, a mi i a tots vosaltres, us deixo amb aquests dos blues del Champion Jack Dupree i espero que us agradin.
Oriol Romaní
Dades de garavació 59 Londres - Dupree, Champion Jack p voc; Curtley, Peter g; Rowan, Paul harmonica; Gallagher, Benny b; Flint, Huey d.
Vietnam
The life I lead
L'Oriol ja ho ha explicat perfectament, qualsevol cosa que pugui dir és sobrera.
divendres, 12 de juny del 2020
Sugar- Doc Cheatham
Bon dia!
Voldria dedicar la peça d’avui als meus primers
mestres de jazz: el trompetista Ricard Gili, el pianista Jimmy Rena i la
guitarrista Mano Laroque.
Quan se’m va encomanar el virus del jazz, durant tres
anys vaig anar un cop per setmana a casa el Ricard, als seminaris que feia
sobre l’essència i la història del jazz clàssic, i ell mateix em va anar
aconsellant i guiant quan vam tocar junts a La Guitarra, o amb La Locomotora
Negra o diversos petits conjunts.
En Jimmy i la Mano, fundadors i animadors del club de
jazz La Guitarra des del 1962, havien estat els mestres del Ricard, i van ser
també els meus mestres. Una nit que tocàvem a La Guitarra, a Palafrugell,
durant un descans vaig caçar al vol com en Jimmy deia a la Mano: “T’has fixat
què ha fet l’Oriol, quan hem tocat Sugar? Hi havia alguna cosa, allà!” Jo no
era gaire conscient del que hi podia haver hagut, però vaig intuir que hi havia
passat alguna cosa maca i prometedora, i aquest sentiment em va animar i m’ha
seguit animant a continuar pel camí del jazz, amb ganes d’aprendre’n i confiant
que, quan toco, hi ha alguna cosa genuïna que té ganes d’expressar-se.
Moltes gràcies als meus primers mestres, i també a
tots els músics de qui he anat aprenent tot tocant i parlant amb ells, o
escoltant els seus concerts i gravacions. I que disfruteu amb aquesta del Doc
Cheatham!
Oriol Romaní
Dades de gravació
75/5/2 París - Cheatham, Doc tp; Conners,
Gene tb; Buckner, Ted as; Price, Sammy p; Pruitt, Carl b; Heard, J. C. d.
https://www.youtube.com/watch?v=5BKCLQt6NVw
Uns compassos de Sammy al piano donen pas a
Doc a la trompeta que exposa el tema amb molta delicadesa i després improvisa
com només ell sap fer. Hi ha un intercanvi de frases curtes entre Ted i Doc que
donen pas al piano de Sammy amb la seva energia habitual. Ara és Ted Buckner al
saxo alt, la seva manera de tocar em recorda Benny Carter. Entra Gene amb el
trombó amb gran autoritat. Doc torna a intervenir breument per acabar amb una vibrant improvisació col·lectiva.
dijous, 11 de juny del 2020
Stan's dance - Dicky Wells, Buck Clayton i Buddy tate
Bon dia!
A partir d'avui i durant un dies l'Oriol Romaní serà que triarà la peça del dia i si vol la dedicarà. L'Oriol ha estat el més fidel seguidor que he tingut en aquesta experiència i ha estat una gran ajuda amb els seus comentaris diaris. Li vaig oferir que participés en la tria de la peça i finalment ha acceptat.
Moltes gràcies, Xavier, per la iniciativa de “La peça del dia de jazz clàssic”, que m’ha ajudat a descobrir moltes coses, i per les peces magnífiques que ens has anat proposant tot aquest temps. I gràcies de convidar-me a proposar-ne jo unes quantes.
Avui he triat "Stan's Dance", i voldria dedicar-la al Toni Gili, la Isabel Turull i el Bruno Figueras, amb els quals l'havíem tocat amb el "Plaça del Pi Jazz Trio" a finals dels anys setanta, a la Plaça del Pi alguns dissabtes al matí, i en concerts i festes on havíem actuat. Gràcies, col·legues, i que es mantingui ben viu l’entusiasme d’aquells temps!
Aquest tema, en la versió que en fan Dicky Wells i els músics excel·lents que toquen amb ell, encomana una alegria i un optimisme irresistibles. Que hi disfruteu!
Oriol Romaní
Dades de gravació 59/4/22 - Dicky Wells tb; Buck Clayton tp; Buddy Tate ts; Rudy Rutherford cl; Everett Barksdale g; Skip Hall p; Major Holley b; Jo Jones d.
https://www.youtube.com/watch?v=hcoEd49Ehpw
La peça comença amb l'exposició del tema en un ensemble. Segeuix un solo de piano de Skip Hall. Després un solo de trompeta de Buck Clayton molt expressiu i un de clarinet en el registre agut de Rudy Rutheford. A continuació el trombó de Dicky Wells amb un bon discurs i el saxo de Buddy Tate amb la calidesa habitual. Hi ha unes pinzellades de trombó, trompeta, clarinet i piano per acabar amb l'ensemble. Cal remarcar l'excel·lent feina de Major Holley al baix i Jo Jones a la bateria.
A partir d'avui i durant un dies l'Oriol Romaní serà que triarà la peça del dia i si vol la dedicarà. L'Oriol ha estat el més fidel seguidor que he tingut en aquesta experiència i ha estat una gran ajuda amb els seus comentaris diaris. Li vaig oferir que participés en la tria de la peça i finalment ha acceptat.
Moltes gràcies, Xavier, per la iniciativa de “La peça del dia de jazz clàssic”, que m’ha ajudat a descobrir moltes coses, i per les peces magnífiques que ens has anat proposant tot aquest temps. I gràcies de convidar-me a proposar-ne jo unes quantes.
Avui he triat "Stan's Dance", i voldria dedicar-la al Toni Gili, la Isabel Turull i el Bruno Figueras, amb els quals l'havíem tocat amb el "Plaça del Pi Jazz Trio" a finals dels anys setanta, a la Plaça del Pi alguns dissabtes al matí, i en concerts i festes on havíem actuat. Gràcies, col·legues, i que es mantingui ben viu l’entusiasme d’aquells temps!
Aquest tema, en la versió que en fan Dicky Wells i els músics excel·lents que toquen amb ell, encomana una alegria i un optimisme irresistibles. Que hi disfruteu!
Oriol Romaní
Dades de gravació 59/4/22 - Dicky Wells tb; Buck Clayton tp; Buddy Tate ts; Rudy Rutherford cl; Everett Barksdale g; Skip Hall p; Major Holley b; Jo Jones d.
https://www.youtube.com/watch?v=hcoEd49Ehpw
La peça comença amb l'exposició del tema en un ensemble. Segeuix un solo de piano de Skip Hall. Després un solo de trompeta de Buck Clayton molt expressiu i un de clarinet en el registre agut de Rudy Rutheford. A continuació el trombó de Dicky Wells amb un bon discurs i el saxo de Buddy Tate amb la calidesa habitual. Hi ha unes pinzellades de trombó, trompeta, clarinet i piano per acabar amb l'ensemble. Cal remarcar l'excel·lent feina de Major Holley al baix i Jo Jones a la bateria.
dimecres, 10 de juny del 2020
You'd Be Frantic Too - Hot Lips Page
Bon dia!
Avui la peça és un blues lent amb un gran cantant i trompeta, Oran "Hot Lips" Page.
Dades de gravació
44/3/8 New York - Page, Oran "Hot Lips" tp, voc, Johnson, Lem; Thompson, Eli "Lucky" ts; Harris, Ace p; Simmons, John b; Catlett, Sidney d.
Després d'una introducció al piano d'Ace Harris tenim un llarg vocal de Lips Page, amb un estil de recitador, primer acompanyat per Harris , seguit de Lucky Thompson al saxo tenor i després de Lem Johnson també al tenor. Quan acaba el vocal, ve un solo de Lucky al tenor amb una sonoritat molt plena i un sinuós fraseig. L'últim solo és d'Oran a la trompeta que és com un lament.
Avui la peça és un blues lent amb un gran cantant i trompeta, Oran "Hot Lips" Page.
Dades de gravació
44/3/8 New York - Page, Oran "Hot Lips" tp, voc, Johnson, Lem; Thompson, Eli "Lucky" ts; Harris, Ace p; Simmons, John b; Catlett, Sidney d.
Després d'una introducció al piano d'Ace Harris tenim un llarg vocal de Lips Page, amb un estil de recitador, primer acompanyat per Harris , seguit de Lucky Thompson al saxo tenor i després de Lem Johnson també al tenor. Quan acaba el vocal, ve un solo de Lucky al tenor amb una sonoritat molt plena i un sinuós fraseig. L'últim solo és d'Oran a la trompeta que és com un lament.
dimarts, 9 de juny del 2020
Blues power - Albert King
Bon dia!
Avui un bluesman de gran categoria, Albert King, en una peça que em va descobrir el meu germà Víctor.
Dades de gravació
1968 Live at the Filmore Auditorium, San Francisco - King, Albert g voc. Desconec els que l'acompanyen.
La peça és un blues lent, molt llarg, en la qual Albert va tocant la guitarra i en algunes ocasions va fent intervencions orals explicant històries sobre el poder del blues. Per mi tot el solo de guitarra és d'una lògica i un sentiment extraordinaris.
Avui un bluesman de gran categoria, Albert King, en una peça que em va descobrir el meu germà Víctor.
Dades de gravació
1968 Live at the Filmore Auditorium, San Francisco - King, Albert g voc. Desconec els que l'acompanyen.
La peça és un blues lent, molt llarg, en la qual Albert va tocant la guitarra i en algunes ocasions va fent intervencions orals explicant històries sobre el poder del blues. Per mi tot el solo de guitarra és d'una lògica i un sentiment extraordinaris.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)